Sortíem de les Bordes de Perosa amb la sensació que el dia seria llarg però engrescador, posaríem color, veu i música al que cadascú ens havíem anat imaginant mentre llegíem el llibre.
La
pujada fins al coll de Pala Clavera era exigent però el "nois" l'havien
fet de baixada. Pujant, ens anàvem imaginant quina deuria ser la seva
impressió quan van creuar el coll i van descobrir aquella vall verda i
ampla, que de ben segur van baixar pel dret seguint el camí natural del
barranc primer i acompanyats per l'estrèpit del Noguera pallaresa
després.
Nosaltres fem
coll i anem a trobar una placa commemorativa d'aquesta ruta, Chemins de
Liberté. En Pep ens llegeix el passatge del llibre que descriu la pujada
dels "nois" fins al coll des del costat francès. Li deien les escales
d'en Jacob, per donar-li èpica al camí i un objectiu magnífic per als
companys, quan les forces flaquejaven.
Comencem
la baixada i comprenem com de dura deuria ser la seva escala de Jacob,
amb gana, fred, calçat i roba dolenta. Amb alguna placa de neu, que en
aquells anys deuria ser més extensa i més gelada.
Passem
una cruïlla i seguim durant una estona el camí que porta al refugi dels
Estagnous, Tot i així no hi acabem d'arribar i iniciem una baixada
decidida i llarga fins a un pontet i una cascada.
Finalment arribem a La Maison du Valier, final del nostre tastet del camí de fugida d'aquell grup de "nois".
Sent
Girons ens rep amb aquell regust de ciutat desangelada. Durant la
segona guerra mundial era un important punt neuràlgic, amb l'estació de
tren, ara reconvertida en Museu.
Acabem
el dia sobre el pont peatonal que creua el Salat. Amb les cases de la
riba dreta impassibles al pas del temps, guardianes de les mil i una
històries que aquell pas ha viscut.
Diumenge
ens espera la amigable acollida dels membres de l'associació de La
Maison du Chemins de la Liberté. Podem veure la història dels passadors i
dels que van lluitar en aquest indret. I més itineraris i més vides
afectades.
Després anem
al monument dels caiguts de la primera guerra mundial, el punt de
recollida d'infants en el llibre, com ens llegeix en Pep, omplint
l'escena d'un diumenge al matí dormit, en un dia feiner d'anades i
vingudes de carros, camions i persones.
Ens
adrecem al carreró on es troba la casa discreta on el nostre
protagonista vivia. El número cinc d'un passatge que dóna a un carrer
principal que enfila cap a l'antic Grand cafè de la Unió, ara
parcialment ocupat per una llibreria de llibres de segona mà, que
conserva l'estètica dels sostres i parets del gran establiment.
A
la tarda acabem la visita a Soueix, al museu dels Colporteurs.
Testimoni d'un passat esplendorós de la Maison Souquet, que si hagués
viscut avui, seria el Bezos francès.
Un
cap de setmana literari, on gràcies a la generositat d'en Pep Coll, hem
pogut descobrir un món que va deixar una profunda petjada en aquest
indret del Pirineu, tan a prop de casa nostra. Una mateixa muntanya que
vista des del sud i vista des del nord sembla distinta però que
comparteix la mateixa estima per aquest tros de Pirineu.
Text redactat per Lourdes Lucas
.jpeg)
