Contraresta de Ca l'Àngel

 

 

 

Pedraforca - Via Estasen

 

 

 

   

Circular al Valièr

El 5 de setembre, amb en R. Martínez del CEG, sortim de Montgarri i pujem al Tuc del Tres Comptes (2676), dallí anem al refugi des Estagnous passant pel l’estany Long i el Rond. L’etapa és llarga però bonica.

L’endemà pugem al Mont Valièr (2835), i crestejant, fem el Petit Valièr (2736) i el Pic de Clavera (2721). La cresta no és difícil però requereix força atenció, alguns trams d’herba molt drets i aeris (evitar amb boira i mullat). 

El descens pel Coll i Barranc de Clavera fins a la Cabana de Montgosso i pista de Montgarri.

L’excursió és fantàstica, l’etapa del Valier de les millors del Pirineu en la seva dimensió!

Per aquesta ruta cal una certa experiència i seguretat en grimpades exposades, si tenim dos vehicles podem combinar-los des de la Borda de Perosa i estalviar-nos gairebé 8 Km de retorn.

"La llarga migdiada de Déu"

 

Sortíem de les Bordes de Perosa amb la sensació que el dia seria llarg però engrescador, posaríem color, veu i música al que cadascú ens havíem anat imaginant mentre llegíem el llibre.

La pujada fins al coll de Pala Clavera era exigent però el "nois" l'havien fet de baixada. Pujant, ens anàvem imaginant quina deuria ser la seva impressió quan van creuar el coll i van descobrir aquella vall verda i ampla, que de ben segur van baixar pel dret seguint el camí natural del barranc primer i acompanyats per l'estrèpit del Noguera pallaresa després.

Nosaltres fem coll i anem a trobar una placa commemorativa d'aquesta ruta, Chemins de Liberté. En Pep ens llegeix el passatge del llibre que descriu la pujada dels "nois" fins al coll des del costat francès. Li deien les escales d'en Jacob, per donar-li èpica al camí i un objectiu magnífic per als companys, quan les forces flaquejaven.

Comencem la baixada i comprenem com de dura deuria ser la seva escala de Jacob, amb gana, fred, calçat i roba dolenta. Amb alguna placa de neu, que en aquells anys deuria ser més extensa i més gelada.

Passem una cruïlla i seguim durant una estona el camí que porta al refugi dels Estagnous, Tot i així no hi acabem d'arribar i iniciem una baixada decidida i llarga fins a un pontet i una cascada. 

Finalment arribem a La Maison du Valier, final del nostre tastet del camí de fugida d'aquell grup de "nois".

Sent Girons ens rep amb aquell regust de ciutat desangelada. Durant la segona guerra mundial era un important punt neuràlgic, amb l'estació de tren, ara reconvertida en Museu.

Acabem el dia sobre el pont peatonal que creua el Salat. Amb les cases de la riba dreta impassibles al pas del temps, guardianes de les mil i una històries que aquell pas ha viscut.

Diumenge ens espera la amigable acollida dels membres de l'associació de La Maison du Chemins de la Liberté. Podem veure la història dels passadors i dels que van lluitar en aquest indret. I més itineraris i més vides afectades.

Després anem al monument dels caiguts de la primera guerra mundial, el punt de recollida d'infants en el llibre, com ens llegeix en Pep, omplint l'escena d'un diumenge al matí dormit, en un dia feiner d'anades i vingudes de carros, camions i persones.

Ens adrecem al carreró on es troba la casa discreta on el nostre protagonista vivia. El número cinc d'un passatge que dóna a un carrer principal que enfila cap a l'antic Grand cafè de la Unió, ara parcialment ocupat per una llibreria de llibres de segona mà, que conserva l'estètica dels sostres i parets del gran establiment. 

A la tarda acabem la visita a Soueix, al museu dels Colporteurs. Testimoni d'un passat esplendorós de la Maison Souquet, que si hagués viscut avui, seria el Bezos francès.

Un cap de setmana literari, on gràcies a la generositat d'en Pep Coll, hem pogut descobrir un món que va deixar una profunda petjada en aquest indret del Pirineu, tan a prop de casa nostra. Una mateixa muntanya que vista des del sud i vista des del nord sembla distinta però que comparteix la mateixa estima per aquest tros de Pirineu.

Text redactat per Lourdes Lucas

Àlbum de fotos

Südtirol!

Amb Concep Miró hem decidit de fer una petita escapada al Südtirol per fer una mica d’activitat en aquestes valls. Aquesta és una zona de parla alemanya annexionada a Itàlia al 1918 pel tractat de París (al final de la Gran guerra) que era part de l’Imperi austrohongarès. 

Ens instal·lem en una bonica casa de pagès tradicional on ens llogan una habitació amb dret a cuina, els hostes son molt agradable, autèntics pagesos tirolesos.

22/6/25 Fem els cims bessons del Peitlerkofel (2875) i Kleiner Peitler (2813m), el primer dels dos implica una petita grimpada de IIº perfectament protegida amb línia de vida. La calor és molt forta malgrat l’alçada…

24/6/25 Fem una ruta circular a la zona de la Plose pujant al cim del Telegraph (2486). La ruta és molt bonica, però l’estació d’equí ha deixat una zona de la muntanya que sembla més un parc temàtic que una muntanya salvatge… Posats a fer, acabem el dia amb un descens de 1000m de desnivell amb un tricicles sense motor que ens fan riure una bona estona!

26/6/25 Per compensar la “turistada” ens endinsem als Sarntaleralpen per la Schalderer Tal. Aquesta vall és molt tranquil·la. Fem el cim del Liffelspitze (2590) sense trobar pràcticament ningú en tot el dia, només una família de pastors de cabres en una borda d’estiu.

27/6/25 Fem la Torre Exner (Dolomites del Sella) per la ruta ferrada Brigada Tridentina. La ruta ens porta fins el refugi Pisciadú a cota 2618. És una de la grans clàssiques entre les ferrades dolomítiques. Tenim sort, i malgrat trobar força gent (molt grups guiats) no ens “agobiem”. Acabem la ruta fent “conya” amb un parell de guies locals molt trempats.

28/6/25 Avui hem quedat amb la Mar, una catalana que viu a Trento amb qui vam compartir expedició al Pakistan. Com que no coneix la Schalderer Tal hi tornem i fem el cim del Schrotthornspitze (també de 2590) sense parar de xerrar com cotorres tot el dia! Avui és dissabte i hem tobat… 3 persones a la mateix ruta! Vaja, aquesta vall és realment poc freqüentada… El millor que te és que és un mirador perfecte per a tota la serralada dels Alps Rètics: és pot veure des de les Dolomites als Alps Ortler; Ötzal, Stubai, Aurins, Hohe Tauern, Marmolada… La vista sobre el Langkofel i l’ Odlegruppa és de les millors que podem tenir.

Bona setmana d’activitat en bona companyia i gaudint de la gastronomia, “birra” i vins locals!

Via "Xemeneia Fantàstica" - Congost de Collegats

 

Salòria per Finestres

Divendres 18 d'abril de 2025. Amb la Núria i en Ricard, des d’Alins, ens enfilem amb el “Jimny” per les pistes del Bosc de les Bordes d’Alins fins on la neu comença a ser contínua. Ja a cop de pells de foca tirem amunt, primer per bosc i després per barrancada i canal fins al Pic de Finestres (2593).

Aquí, dos de tres, cedeixen a la mandra i em fan de “control”. Baixo al coll i supero les pendents finals fins al cim del Salòria (2789) on gaudeixo de bones vistes fins que sento una veu darrera meu (collons quin ensurt!)… M’apareix una alpinista de Castelldefels, molt simpàtic, però que gairebé em provoca in infart!

El descens, per la mateixa ruta, amb neu primer bona, i després no tant. El dia ha estat fresquet, i amb una mica d’aire, que ens ha fet oblidar que a l’abril el sol llueix fort, acabem tots amb el nas vermell com pallassos alcohòlics!

Un dia realment divertit, una molt bona sortida que finalitzem amb costellada al privatiu “Lo Corralet” d’Arcalís, amb mona de postres!

Pic de Lo Pineto, canal Nord-est

11 d’abril, comença a fer pudor de final, final… Però aguantem, encara que siguem a l’obrador de la peixateria!!!

Però la neu primavera permet abordar descensos que les regelades aconsellen evitar… I, deixant el Jimny a 1 km del refugi del Pla de la Font guanyem el 2639m de Lo Pineto, un cim que vist des d’Espot sembla un bony infecte, però que des de Son és més que elegant!

El descens que s’ha inventat en Jan, per una de les canals de la vessant Nord-est, és una passada. Dret i exposat, amb roques que obliguen a ser prescís. Només que, coi! Massa curt és fa! Per què, ve de gust de repetir, repetir, repetir! Repetir-lo, per què és un gaudi dels bons!

Vinga, un esforç més, que queda poc, si… Però no s’ha acabat!

Jan, Mitxi i Koki

Poc seny al Monsent…

Des de de Llessuí, el Monsent de Pallars (2.883 msnm), no és una muntanya fàcil d’esquiar doncs no acostuma a estar en condicions… La neu, el vent, la inclinació i les roques fan que aquesta vessant sigui, o exposada a les allaus, o estigui pelada… O sigui, que en condicions, cal aprofitar i no perdre ni un minut!

Tot i arrossegar la tos conseqüències d’un virus respiratori, tiro amunt i arribo a cim, traient, a més de “el fetge per la boca”, mocs, esputs, baves i gargalls…, i amb un empatx de caramels “Respiral de eucaliptos mentolado”. Però no val a badar, feia anys que cercava el forat d’oportunitat que ha trobat el mestre Jan, amb els compares Miquel i Mitxi.

Decens d’aquells que crean addiciió, amb una neu primavera gairebé perfecte; però avantguarda de final de temporada… No és el comiat, però si l’inici de la fi d’un hivernada que va començar fatal però que ha deixat regals als que han tingut la paciència d’aprofitar-la fins el final. I… Segurament, encara ens deixarà alguna sorpreseta a les valls araneses o de l’alt Aragó.

Esquí 69 (graus latitud, s’entén)…

Amb companys del CEGesquí (els de l’ex-vila de Gràcia, no els agrada que els diguin barcelonins), entre el 21 i el 31 de març, uns dies de gastronomia i pells de foca al cercle polar: a l’Illa de Lyngen! On hi carda més fred que no pas a Lleida els dies de boira!

Doncs si, som a "Lo puto Polonorte"

Tornem amb una col·lecció de cims i amb l’experiència d’haver tastat el “powder” àrtic, però oju que no el regalen! Hem vist més aurores que “polvo”!!

Aurora boreal a l'illa de Lyngen, hi ha qui ve aquí només per a veure això…

Podeu llegir piada complerta al blog del CEGesquí.