diumenge, 14 de novembre de 2021

Exploración en el Pallars


El pla inicial era anar ha fer la via ferrada del Salt del Botanal, en Alíns. Però el mateix dissabte, mentre ultimàvem els detalls, decidim canviar de pla, ja que dos dels membres del grup, que no practiquen l'espeleologia, ens informen que no vindran. Quedant-nos en un reduït grup de tres persones, Sílvia, Juan i jo, més espeleòlegs que l'altra cosa, se m'ocorre que és l'ocasió perfecta per a anar a la prospecció d'unes possibles cavitats, en una zona que ca ja feia algun temps s'havien apoderat de la meva intuïció. Sense ser necessari persuadir a ningú, donada la facilitat del grup a recerca de noves peripècies, disposem de molt bon gust, i sense contradiccions ni discussió.

Mentre esmorzaven en el Bar Costa Negra de Sort, els explico una mica les característiques del terreny on es pot observar una boca de dimensions importants i la resta d'indicadors que em fan intuir que hi ha opcions que allò sigui una mica més que un simple abric de muntanya. 
Una vegada ingerit ja el Cola Cao dissolt en aigua calenta, ens posem en camí.
Deixem el cotxe estacionat a La Guingueta d'Àneu, en la mateixa carretera, fet que fa que em plouen les protestes durant el camí d'aproximació, mentre, moments abans, preparem tot el material al costat del cotxe; corda, trepant, xapes, mosquetons, etc. 
El camí és suau i agraït al principi, però evidentment innecessari fer-lo carregat de material, havent pogut acostar-se més amb el cotxe.











En pocs metres es comença a complicar, primer el desnivell, després el desnivell i el terreny i finalment una paret vertical d'una vintena de metres, exposat a una perillosa caiguda. Així que abans d'aventurar-nos carregats amb tot el material, decidim que tan sols un dels tres pugi per a certificar que el que intuïm que pot ser la cova, no sigui un simple abric o bauma.
Em decideixo a provar. L'escalada no és difícil però el terreny és trencadís i traïdor, des de la base de la paret no semblava tan exposat. Sílvia està impacient i quan veu que m'ho penso una mica, arrenca darrere meu. Supero dos trams no sense dificultat, el tercer que sembla que ens porta a l'entrada de la cova em fa prendre'm més temps per a decidir exactament com és la millor opció per a superar-ho. Mentrestant, Juan ens dóna indicacions des de la base...sempre s'abasta més des de la distància. Però Sílvia em diu que ella ho té clar, i sense pensar-ho dues vegades, comença a escalar l'últim tram. Amb alguna dificultat en l'últim pas, aconsegueix superar-lo, així que ara vaig jo!!











La boca d'entrada és allí mateix, i encara que Sílvia porta algun temps apostada en ella, decideix que ha d'esperar perquè sigui jo el que entri primer.

La boca és de grans dimensions, tal com s'intuïa des de la distància, però de seguida es redueix les dimensions en general tancant-se en una petita cavitat de tot just 5 o 6 metres cap a dins.
En la base de la boca, es pot observar evidències de l'activitat d'ocells rapinyaires, que de manera temporal ocupen el buit de la paret. Indubtablement es tracta d'una ubicació idònia.
Uns pocs metres més cap al sud-est, veig que s'obre en la mateixa paret una esquerda en forma obliqua, i sobre ella una altra boca penjada que tot sembla indicar que es comuniquen.
Entrem per l'esquerda, aquesta vegada Sílvia davant, que dóna accés a una diàclasi ascendent, en angle de 90 graus per damunt nostre, ens arriba la llum de la boca superior. Remuntem en obliquo fins a l'altura de la boca superior on una repisa ens permet acomodar-nos i abandonar la nostra posició d'oposició. En pocs metres l'esquerda canvia la inclinació perdent altura i dimensions cap a l'interior de la muntanya. Ja gairebé no ens arriba la llum de l'exterior, per la qual cosa no sóc capaç de veure si contínua cap a dins. Ens havíem concentrat tant a superar el mur que custodiava la boca d'entrada, que cap dels dos havia pensat a posar-se el casc amb el frontal. En un últim i patètic intent, vaig provar il·luminar amb el flaix de la càmera del telèfon mòbil. Sense resultats concloents.
Decidim tornar a la superfície i buscar un camí de descens més amable.
No sense problemes de nou en el descens, aconseguim reunir-nos amb Juan i l'equip que tant havíem trobat a faltar dins de la cova.
Tornem a la càrrega, aquesta vegada Sílvia decideix quedar-se en la base de la paret vertical, i Juan i jo, ja amb el camí après, tornem a escalar la paret per a poder endinsar-nos en la cavitat, aquesta vegada sí, amb casc i il·luminació.
Una vegada en el punt on la falta de llum em va aturar, descendeixo per l'estreta galeria fins al fons, aquest cobert per una fina sorra, que res més posar els peus sobre ella, es volatilitza creant una atmosfera irrespirable. Després d'esperar uns minuts al fet que tota aquesta pols tornés a posar-se, aconsegueixo observar que la continuïtat no és possible sense retirar tota aquesta fina sorra que reposa en el pis de la diàclasi tapant el que podria ser la continuïtat de la cova, anirem informant més en els propers dies.



diumenge, 19 de setembre de 2021

Exploración Alzines

Corría el año 2017 cuando me propusieron colaborar en una desobstrucción. Me hablaban que el Avenc del Nou de les Alzines, (situada a una dolina donde encontraremos el Avenc Petit de les Alzines y el Avenc Picapiedra), tenía continuación desde su cota más profunda. Uno de los descubridores, Francesc Romera, defendía que la continuación se hallaba en el pozo final contrario al que se esperaba…… 




Nos engañó a 4 para que le acompañáramos a indagar un fin de semana. Yo hasta esa fecha no había realizado el este avenc, así que la curiosidad era doble. Aunque mirando la topografía existente y descripción en el espeleoindex, todo indicaba que se trataba de un avenc característico del Garraf, verticalidad absoluta.
 


Pim Pam, Pim Pam, durante tres semanas se estuvo desobstruyendo un conducto estrecho y fino en el cual solo cabía una persona en posición sentada, y en turnos nos iban cambiando para el descanso. 


La apertura del paso se realizó un sábado que solo éramos dos, el paso ya se perfilaba que bajaba y aun siendo aún estrecho e incómodo se oía como caían las piedras hacia abajo y existía una corriente de aire…La emoción nos embargaba….
-” Esto tira, esto tira……”
- “Vigila Jaume que no estas anclado a nada……”
- “Sujétame que bajo un poco……”
- “Tío ¡¡ no hagas el burro……que como baje esto como el yuyui, te recojo en trozos”
- “Nos faltan un pingo de cuerda……mañana venimos”


Así fue, y al día siguiente ya estábamos abajo con otros compañeros, más material y preparados para ver que nos deparaba el paso…… 
Pasada la estrechez se abría una gatera de apenas 2 metros y una vez superada, la emoción nos capturaba de nuevo……una chimenea de dimensiones considerables subía hacia arriba, y apenas a 2 metros del suelo aparecía una sala de dimensiones cómodas. Aquella sala, nos permitió estar a todos de pie y descansar, observando lo que ya sabíamos………aquello iba ser el campamento base para la futura exploración, aquella sala se bautizaría con el nombre de “Sala Botiquín”, no porque alguien se hiciese daño, básicamente porque se dejó agua y un pequeño botiquín para el futuro………….


De la sala botiquín nacen 2 pozos, aproximadamente de unos 40 metros ambos y con varias reinstalaciones se descendieron en dos equipos, y la sorpresa fue que nos encontramos todos de nuevo reunidos en una sala de dimensiones más grandes. La emoción de ser de los primeros en bajar a un lugar oculto a los ojos de las personas durante cientos de miles de años…………… (me emociono al recordar el momento)
Había que indagar más, así que seguimos observando aperturas que existían y rápidamente se observó un paso cómodo en el cual no había que desobstruir nada. Se realizó una pequeña instalación y aprovechando los naturales que existían, y apenas 10 metros más abajo aparecía la joya de la corona hasta ese momento……… una sala alargada y con altura, donde en la parte central en forma de embudo se observaba como toda el agua que hubiese se filtraba… las marcas en las paredes nos indicaban que en su momento aquella sala había estado con agua.


Habíamos conseguido cota, según las estimaciones de las primeras medidas estábamos a una cota de -155m.  Faltaba indagar el resto de chimeneas y conductos, así durante los siguientes dos años, hasta mediados del 2019, se exploró la cavidad, hallando chimeneas y pasos horizontales que se comunicaban entre ellos……. Partiendo de la base de la sala botiquín, en parejas de exploradores, había jornadas que no coincidíamos en el interior……nos veíamos en el exterior, una vez finalizado, y sabíamos que iba para largo. 
El inicio de la Pandemia a principios del 2020 paro la exploración, y así durante todo el año 2020 y principios del 2021 apenas se realizó nada. Actualmente que las circunstancias lo permiten, se retoma el tema y se intenta topografía lo existente.



Los objetivos son claros, todo indica que la cavidad tiene o puede tener otra boca de entrada en la superficie, pues las mediciones nos dan a 10-12 metros de superficie. Y se observó restos de vegetación y actividad de murciélagos en una de las chimeneas existentes en el interior……por algún sitio se colaban.
Otro de los objetivos es la cercanía al avenc Petit de les Alzines, al estar en la misma dolina y a escasos metros, es probable, es seguro, que ambos están conectados……la pregunta es donde está la “X” que marca el punto. Para ello seguimos trabajando y estamos cerca, muy cerca……



Bueno, seguiré informando……….

divendres, 10 de setembre de 2021

L'Àtic de Leonor, a la Travessia del Sistema Bujerín-Alba (-580 md)

 
De les diverses possibilitats de travessia que ofereix el Sistema d'Alba, aquesta és la que ens oferia més incertesa, per la poca informació disponible i les poques visites que ha tingut fins ara.
Ens atrau la vertical de 70 metres de la Sala Leonor -amb la cascada ensordent provinent del sifò Mireia-, el curt laminador sucós amb els seus cristalls blancs submergits, ... I ens produeix incertesa l'equipament provisional i precari, amb ancoratges de MultiMonti (la Leonor amb Parabolts), les cordes fixes d'exploració, el cert desconeixement de la via, ...

I ens trobàrem una via gairebé verge, amb cert ambient exploratiu, amb vies i finestres oferint encara incògnites, una progressió exigent, fangosa, dues estretors selectives, blocs inestables, ... Aventura!
Tot això en una cavitat ja de per si exigent, freda, amb solera, on s'hi han llaurat experiències èpiques, amb escalades vertiginoses, sifons, grans sales i alhora meandres estrets, ...
 
Han estat 7 hores d'activitat (més les dues d'aproximació inevitables) amb un equip d'èlit, cohesionat efectiu i lleuger; un plaer afrontar projectes d'envergadura amb un equip autònom.

Per a properes visites, avaluar els riscos objectius.
 
Més info:
file:///Users/jordipascualfransoy/Downloads/05alba-4.pdf

dilluns, 6 de setembre de 2021

Sistema Bujerín-Alba (-530 md) Via Llopis

Aproximació de gairebé dues hores amb un desnivell de 580 m

Entrada de Bujerín


Cordes fixes en passamans i accessos a verticals

Alan i Alba, espeleòlegs autònoms!

Part activa

L'Alba aporta la informació actualitzada, sense la qual pots acabar ben perdut dins aquest laberint.

Els pocs trams decorats amb formacions son valorats; gours, estalactites, cristalls, ...

Tot i la quantitat de gours i tolles, la majoria son fàcilment evitables.

Uns opten per bota d'aigua de canya alta, altres per calçat aqüàtic de barrancs, altres pel de senderisme amb peücs.



La sortida per Cova d'Alba sempre és una satisfacció, perquè representa l'assoliment de l'objectiu, i pel paisatge d'alta muntanya en que s'emmarca.



Activitat realitzada per Juan V., Alan R., Alba C. i Jordi P., en 10 hores de travessia (a ritme tranquil, gaudint de la cavitat i la companyia)


Més info: 

https://www.clubviana.org/huesca/

Campament d'estiu GESAM -Cantabria'21-

Algunos componentes de la SAM como estos últimos años, nos hemos acercado a Cantabria con el objetivo de hacer varias cavidades.

Sel de Haya – Cobijón 

Cuevamur

Cruceros – Calaca 

Cueva del Molino

Sima del Picon

Este año hemos contado con Xavier Galiana quien nos a dado la descripción y localización de 

la Cueva del Molino y la Sima del Picon, dos cavidades a tener en cuenta, una acuática y divertida,

la otra también divertida con una parte final bastante concrecionada.

 

Cueva del Molino.

Sima del Picon.

Cuevamur, la clásica


Sel de Haya, una mina para perderse.

Cruceros - Calaca, el cansancio se dejaba notar

También agradecer a Rocio, Ruben y Carlos del Albergue de Ramales de la Victoria alojándonos

siempre con esa amabilidad y paciencia.

Nos vemos el año que viene.