dijous, 23 de setembre del 2010

divendres, 17 de setembre del 2010

diumenge, 12 de setembre del 2010

Aneu, Flors de Déu...

3.062 metres. Una altura modesta, però una ascensió magnífica. La Tuca de Las Culebras és la germana menor del Vallibierna, moltes vegades anul·lada per ell com si fossin la mateixa muntanya.

Les dues puntes, però, individualitzades i unides per l'espectacular "Pas del Cavall" es converteixen, així, en dues muntanyes bessones que comparteixen una geologia extremadament violenta i uns paisatges acolorits de ferro.

L'ascensió per la Canal de Culebras no és llarga, ni difícil. Tot i això els 1.112 metres de desnivell tenen forts pendents en alguns trams que s'enfilen fins el Coll de Culebres i a la canal rocosa que et deixa a una petita bretxa entre la Tuca i el Pic de Llauset.

Una curta i senzilla però espectacular i lleugerament perillosa grimpada de 60 metres des de la bretxa et deixa al cim, a tocar del Pas de Cavall.

Al llarg de tota l'ascensió, la Tuca de las Culebras ens ha obsequiat amb la companyia dels isards, de voltors, de cercavores, del falcó pelegrí llençant-se en picat des del cim, de crits de marmotes, de flors acolorides que viuen en alçada entre mineral de ferro...

... i aquelles altres, intocables en el prat, bellament anomenades Flors de Neu. Aneu, Flors de Déu.

dijous, 2 de setembre del 2010

I COMPETICIÓ DE BARRANCS (PALLARS SOBIRÀ)

Info


Els dies 4 i 5 de setembre es va cel·lebrar a la població de Llavorsí la I Competició de Descens de Barrancs que es feia a Catalunya, organitzada per l'Associació Esportiva Pallars.

El barranc escollit per a desenvolupar la prova fou el de les Aubagues, també anomenat de Bardina, però popularment conegut com a d'Estarón, donada la proximitat d'aquesta població.

Les característiques d'aquest descens es mostraren idònies per a una prova d'aquest tipus, amb aproximació molt curta, retorn immediat, tram horitzontal a l'inici del descens i suficients verticals per exigir agilitat en les maniobres tècniques. Així mateix, el bon equipament de les capçaleres, amb ancoratges químics inoxidables, també fou un factor que es tingué en compte alhora d'escollir aquest barranc, donada la garantia de seguretat que ofereixen.

En un principi, a banda que amb qualsevol novetat hi ha tendència a la crítica fàcil, en aquest cas era més que probable que sorgissin dubtes de la viabilitat d'una competició en aquesta disciplina esportiva, i fins i tot que es qüestionés la seguretat dels participants. Però ja a l'inici de la idea es plantejà el projecte tenint molt en compte la seguretat, així com l'agilitat en el desenvolupament de les maniobres, i no pas la simple reducció del temps a invertir en un descens.

Amb una lectura atenta de la normativa, ja es podia percebre que els criteris de seguretat havíen primat damunt la competitivitat i la velocitat, i en el desenvolupament de la prova, amb un estricte control per part dels àrbrits, quedà palès l'objectiu d'una competició tècnica, més que no pas una simple competició de condició física amb dosi de descontrol.

El material exigit, tant a nivell individual com col·lectiu, també indicave la preocupació per la seguretat, així com el bon coneixement de l'activitat, amb peces exigides com la navalla, el xiulet, dos frontals, manta al·luminitzada, ...

A més de la evident competitivitat entre els equips, amb el bon ambient propiciat per la coneixença de la majoría dels participants, es crearen espais i moments de discussió molt profitossos al llarg de l'event; es plantejaren dubtes i qüestions que sorgiren a partir de la nova situació: la competició en barrancs.

La normativa fou potser el tema més comentat, discutint les possibles conseqüències d'una major concreció enfront d'una norma més laxa que donés marge als competidors en l'elecció de les tècniques a emprar, però també amb un possible increment del risc.

L'exigència en el compliment de la normativa provocà que les tècniques d'instal·lació anomenades "de conducció", emprades per algún equip, derivessin en dues desqualificacions, demostrant-se així l'interés de l'organització en la seguretat de la progressió dins el barranc. Per altra banda, els passamans d'accés a les capçaleres massa allunyades, ja s'instal·laren prèviament a la competició, centrant així les maniobres dels equips en la capçalera de la vertical.

Com a conclusió, l'èxit de l'event ha demostrat que és viable la competició en el descens de barrancs, i ha proposat un nou camp de discussió, el qual farà que aquesta pràctica esportiva evolucioni.
Altres esports de muntanya han viscut la creació de disciplines de competició, produïnt-se així una evolució en la tècnica, que s'ha pogut aplicar a la disciplina clàsica, fent que aquesta evolucioni en agilitat i materials. El descens de canyons també es pot aprofitar de la competició.

"És bonic observar la dinàmica dels moviments, la tècnica depurada, d'autèntics esportistes, aplicada al descens de barrancs": aquest fou un comentari d'entre el públic, mentre observavem a un equip traginant les cordes, de forma coordinada, comunicant-se en tot moment cada moviment, anticipant-se un a la maniobra dels altres companys, ...


El diumenge, emmarcat en la proposta "Descoberta de barrancs pirinencs", es realitzà el descens de les cascades del barranc de Barraonse, situat prop de la població d'Escaló, que amb diverses verticals de fins a 60 metres, salva un desnivell de 250 m amb un recorregut de tan sols 500 m.