Anglada i Eli

Dissabte passat vaig tenir l'immens plaer de fer la travessa de Montserrat, des del Monestir a Can Massana, amb un dels herois de la meva joventut (si és que mai he tingut ídols) el mític escalador Josep Manel Anglada i la seva companya, la també escaladora Elisabet Vergés. Amb 80 anys, caminen per la muntanya amb una experiència i una precisió tècnica exquisita. L'Anglada, més pausat i silent, amb un somriure lleuger i perenne, i amb comentaris sempre assenyats i exactes; l'Eli... atractiva, elegant, més intelectual i amb una passió per la conversa que et sedueix inexorablement. Dues grans persones.

Durant la jornada hi va haver temps de parlar de la història de l'escalada a Catalunya, de geologia i, fins i tot, de Zygmunt Bauman i la modernitat líquida; de visitar el cambril de la Mare de Déu a les 9 del matí sense cap turista molest; d'admirar els centanars d'agulles i parets: Gorros, Prenyada, Mòmia, Elefant, Bisbe, Cavall, Talaia, Montgròs, Plecs del llibre i comentar les belles vies d'escalada; d'admirar el paisatge net i lluent, d'un dia net i lluent; de reposar a la Balma de les Pruneres, vivac mític d'èpoques mítiques; d'acaronar la roca amb els dits i sentir el seu poder. I, màgic com és el temps i fidels els camins a Montserrat, saludem al Ricard Vila que apareix com un eremita prop del Coll de Port (Porc) i, més tard, al Picazo que es baralla i esbufega, amb simpatia i humilitat, per treure una exprés de la paret d'Agulles.

Pas a pas, roca a roca, sense cap neguit i amb tota naturalitat, el camí va ser la corda que uneix la vida dels escaladors.

Sant Benet i la Santíssima Trinitat

Balma de les Pruneres amb l'Anglada, Eli, Mariajo i Paco