Les 5 del matí. Fa certa fresca. S'estàn entregant els darrers dorsals. Alguns ja demanen de donar la sortida. Hi ha neguit. Quatre indicacions per part de l'organització davant l'esglèsia de El Pont de Suert: la seva portalada ens abraça com una mena d'ampara.
Sortim amb certa recança, però de seguit s'engresquen els més competidors i inicien una cursa per als primers llocs. Al costat de la base de la Creu Roja enfilem el sender, que com un embut, ens va endreçant en una filera de cuques de llum. Els frontals il·luminen els peus del company del davant i ben just un tros de camí. Un cop salvem el Riuet del Convent la pujada fa la tria: els més agosarats forcen el pas, i altres mantenim el ritme serè.
A Montiberri ja és prou de dia i desem els frontals. Alguns reomplen les cantimplores a la font de l'antic poble. Ací trobem un tram de camí bastant enfangat, entre boixeres, i algun que altre peu acabe esfonsat fins al tormell.
La Faiada de Malpàs es mostra preciosa, oferint-nos la visió del ball de les bromes juganeres entre les valls Pallareses i Ribagorçanes.
Al Coll de Sant Roc de Viu el primer avituallament, en el qual trobem a més dels típics "ganyips" i aigua, les cares amigues dels voluntaris.
Ara iniciem un descens mantingut, passant per Trepadús, reseguint camins antics, endinsant-nos en la boira, fins al barranc de Cantallops. Atravessem pel seu propi llit, avui sec, i tornem a encarar una pujada que ens durà a la collada de Sant Roc d'Adons. Ací ja hem deixat la boira i ens escalfe el Sol; ja veiem la fita d'aquesta primera part de la Caminada, Adons, amb l'avituallament principal.
Barranc de Cantallops
Adons al fons, pujant a la Creu de Ferri.
La muralla de Sant Gervàs des de la collada de la Creu de Ferri.
L'esmorzar que ens ha oferit l'organització ha estat prou variat, dolç i salat, i quantiós, amb una sorpresa molt agradable: una degustació de formatge de Corroncui, xolís d'Adons, i porró de vi!
Amb aquestes forces renovades afrontem la suau pujada (però pujada de totes maneres) a la Creu de Ferri.
D'ara endavant, carenegem, amb petites baixades i pujades, eixamplant l'horitzó a cada pas, a cavall de les dues comarques anfitriones, que amb aquesta Caminada s'han tornat a agermanar. Però no només són dues comarques, sinó que en elles hi trobem paisatges, racons, indrets, valls, nuclis, els quals posseeixen identitat pròpia. Observem la Vall Fosca, la serra de Sant Gervàs, la Terreta, la Conca, Sant Corneli, el Montsec, Comiols, l'Alta Vall de Serradell, ... i tants altres indrets que formen part de nosaltres, que nosaltres som part d'ells. Ens sentim integrats en un paisatge variat, integrants d'un territori divers. Des d'ací dalt, sents prou a prop, a tocar, les Terres de Ponent, diguem Pallars, Alt Pirineu, Aran, Ribagorça, Franja, o com vulgueu.
Aquesta Caminada és, i ha de projectar, la unió del territori i dels seus habitants.Seguim viaranys que reseguiren els nostres padrins, traginant, portant les notícies d'una vall a una altra, unint el país; natres avui, fem un homenatge a qui ideà, mantinguè, emprà, aquestes venes per on fluïa la vida dels nostres avantpassats.
Deixem endarrera el terreny calcari de Sant Gervàs, i cavalquem damunt el conglomerat de l'Alta Vall de Serradell i de la serra de Lleràs, trobant els camins que ens venen a saludar des de l'Espluga de Serra i des de Serradell; bells senders que ja són vells amics de jornades de travessa, en que descobríem el país a força de voluntat, quan gairebé es trobaven desapareguts sota vegetació invasora i esvorancs d'aigua de tronada.
Arribem sota el Pui de Lleràs, i quan ja ens havíem engrescat per afrontar la pujada final, ens trobem que les indicacions de l'organització ens adrecen per la pista de repoblació, evitant l'ascensió al punt culminant de la Caminada! Això ha estat un cop baix; ja fa estona que hem deixat d'anar rigurosament per la carena, no podent gaudir de la àmplia cabanera que es troba dalt d'aquesta. I ara, el
"track" del GPS ens marca pel cim, però les cintes indicadores ens fan voltar el cim. És una llàstima.
Trobem el control i l'avituallament, amb els amics que no deixen de donar-nos ànims. D'ací endavant tot avall! La Caminada torna a evitar carenejar i ens condueix per pista forestal, poc transitada (però transitada), fins al poble de Santa Engràcia, arribant-hi per camí. Aquest tram ha estat avorrit i pesat pels genolls. De Santa Engràcia a Talarn serà més pesat, doncs haurem d'estar concentrats en on fiquem els peus; còdols i lleixes inclinades, camí desfet pel pas dels anys, a solana, fins al pont del barranc de Seròs. Una curta pujada que posa a prova el canvi de musculatura. Travessem Talarn com ànimes en pena, sols, ningú pels carrers, excepte un padrí amb cara d'al·lucinat. No trobem altres participants fins a l'entrada de Tremp; gairebé ens havíem cregut que ja s'havia acabat la Caminada, i que natres érem els últims. Però no!, encara hem avançat a un grupet! Arribem al Casal ben lleugers: encara arribaríem a Comiols amb l'enbranzida que portem, vés que et dic!
Resumint, cal destacar la bona organització, amb avituallaments ben situats i prou senyalitzada la ruta, a excepció del curt tram del Pui de Lleràs.
Com a suggeriment per noves edicions, valorar l'opció de baixar de la serra de Lleràs per les Vinyes de Sant Miquel, i mantindre la ruta per la carena en la mesura de lo possible; de fet, és el que li dóna nom a la Caminada, les Carenes.
I una proposta agosarada: unir la Terreta amb la Conca, d'Orrit fins a Tremp.
Per damunt de tot, ha estat un retrobament entre territoris, una abraçada entre veïns, una unió de camins.
La Roca de Pessonada
La panoràmica s'amplia abastament, des del Gallinova a la serra de Carreu fins al Pui de Lleràs, passant pel cim de Sant Corneli, el pantà de Sant Antoni, i al fons la serra del Montsec.
