diumenge, 14 de novembre de 2021

Exploración en el Pallars


El pla inicial era anar ha fer la via ferrada del Salt del Botanal, en Alíns. Però el mateix dissabte, mentre ultimàvem els detalls, decidim canviar de pla, ja que dos dels membres del grup, que no practiquen l'espeleologia, ens informen que no vindran. Quedant-nos en un reduït grup de tres persones, Sílvia, Juan i jo, més espeleòlegs que l'altra cosa, se m'ocorre que és l'ocasió perfecta per a anar a la prospecció d'unes possibles cavitats, en una zona que ca ja feia algun temps s'havien apoderat de la meva intuïció. Sense ser necessari persuadir a ningú, donada la facilitat del grup a recerca de noves peripècies, disposem de molt bon gust, i sense contradiccions ni discussió.

Mentre esmorzaven en el Bar Costa Negra de Sort, els explico una mica les característiques del terreny on es pot observar una boca de dimensions importants i la resta d'indicadors que em fan intuir que hi ha opcions que allò sigui una mica més que un simple abric de muntanya. 
Una vegada ingerit ja el Cola Cao dissolt en aigua calenta, ens posem en camí.
Deixem el cotxe estacionat a La Guingueta d'Àneu, en la mateixa carretera, fet que fa que em plouen les protestes durant el camí d'aproximació, mentre, moments abans, preparem tot el material al costat del cotxe; corda, trepant, xapes, mosquetons, etc. 
El camí és suau i agraït al principi, però evidentment innecessari fer-lo carregat de material, havent pogut acostar-se més amb el cotxe.











En pocs metres es comença a complicar, primer el desnivell, després el desnivell i el terreny i finalment una paret vertical d'una vintena de metres, exposat a una perillosa caiguda. Així que abans d'aventurar-nos carregats amb tot el material, decidim que tan sols un dels tres pugi per a certificar que el que intuïm que pot ser la cova, no sigui un simple abric o bauma.
Em decideixo a provar. L'escalada no és difícil però el terreny és trencadís i traïdor, des de la base de la paret no semblava tan exposat. Sílvia està impacient i quan veu que m'ho penso una mica, arrenca darrere meu. Supero dos trams no sense dificultat, el tercer que sembla que ens porta a l'entrada de la cova em fa prendre'm més temps per a decidir exactament com és la millor opció per a superar-ho. Mentrestant, Juan ens dóna indicacions des de la base...sempre s'abasta més des de la distància. Però Sílvia em diu que ella ho té clar, i sense pensar-ho dues vegades, comença a escalar l'últim tram. Amb alguna dificultat en l'últim pas, aconsegueix superar-lo, així que ara vaig jo!!











La boca d'entrada és allí mateix, i encara que Sílvia porta algun temps apostada en ella, decideix que ha d'esperar perquè sigui jo el que entri primer.

La boca és de grans dimensions, tal com s'intuïa des de la distància, però de seguida es redueix les dimensions en general tancant-se en una petita cavitat de tot just 5 o 6 metres cap a dins.
En la base de la boca, es pot observar evidències de l'activitat d'ocells rapinyaires, que de manera temporal ocupen el buit de la paret. Indubtablement es tracta d'una ubicació idònia.
Uns pocs metres més cap al sud-est, veig que s'obre en la mateixa paret una esquerda en forma obliqua, i sobre ella una altra boca penjada que tot sembla indicar que es comuniquen.
Entrem per l'esquerda, aquesta vegada Sílvia davant, que dóna accés a una diàclasi ascendent, en angle de 90 graus per damunt nostre, ens arriba la llum de la boca superior. Remuntem en obliquo fins a l'altura de la boca superior on una repisa ens permet acomodar-nos i abandonar la nostra posició d'oposició. En pocs metres l'esquerda canvia la inclinació perdent altura i dimensions cap a l'interior de la muntanya. Ja gairebé no ens arriba la llum de l'exterior, per la qual cosa no sóc capaç de veure si contínua cap a dins. Ens havíem concentrat tant a superar el mur que custodiava la boca d'entrada, que cap dels dos havia pensat a posar-se el casc amb el frontal. En un últim i patètic intent, vaig provar il·luminar amb el flaix de la càmera del telèfon mòbil. Sense resultats concloents.
Decidim tornar a la superfície i buscar un camí de descens més amable.
No sense problemes de nou en el descens, aconseguim reunir-nos amb Juan i l'equip que tant havíem trobat a faltar dins de la cova.
Tornem a la càrrega, aquesta vegada Sílvia decideix quedar-se en la base de la paret vertical, i Juan i jo, ja amb el camí après, tornem a escalar la paret per a poder endinsar-nos en la cavitat, aquesta vegada sí, amb casc i il·luminació.
Una vegada en el punt on la falta de llum em va aturar, descendeixo per l'estreta galeria fins al fons, aquest cobert per una fina sorra, que res més posar els peus sobre ella, es volatilitza creant una atmosfera irrespirable. Després d'esperar uns minuts al fet que tota aquesta pols tornés a posar-se, aconsegueixo observar que la continuïtat no és possible sense retirar tota aquesta fina sorra que reposa en el pis de la diàclasi tapant el que podria ser la continuïtat de la cova, anirem informant més en els propers dies.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada