dissabte, 31 d’octubre del 2026

"Cosmos 1402", el satèl·lit atòmic rus de Collegats

Al blog "Roca calenta" trobem una bona introducció a aquesta ja mítica via de Collegats:

Cosmos 1402 a la Paret del Pessó (Collegats)

15 de maig de 2024

Oberta el 20/11/1986 per César Pérez Hurtado i Fabián Margenats, i anys després generosament reequipada amb parabolts per César Pérez Hurtado. Cosmos 1402 va ser un satèl·lit espia rus posat en òrbita a l’agost de 1982. En el seu moment se’n va parlar força a les notícies, ja que el satèl·lit incorporava un reactor nuclear i 50 kg d’urani enriquit, i degut a un mal funcionament va acabar caient enmig de l’Oceà Atlàntic al 1983, només uns mesos després d’haver estat llençat.

És una de les grans clàssiques de Collegats, un itinerari del tot recomanable, que ens ofereix una escalada ben variada amb una roca excel·lent. Al cinquè llarg hem reposat un pitó que havia saltat entre el primer i el segon bolt, ara ja no hi ha aquest tram exposat.

Aquell any 86 vaig començar a escalar, a l'edat de 15 anys, inspirat per les descripcions del "Records d'un muntanyenc caigut", un llibre que molts de la meva generació vam mastegar nit rera nit, il·lusionant-nos amb aquelles ressenyes, descripcions, ... d'en Bartomeu Puiggrós. Sense l'internet, els llibres, les guies, i les ressenyes dels "llibres de piades" dels clubs, eren les fonts d'informació amb que comptàvem per llançar-nos a l'aventura. En aquelles dates era habitual comptar amb un principal company de cordada, tot i que escalàvem amb tothom, però maduraves l'entesa de forma molt estreta amb un company en especial, fins a reconèixer cada gest d'ell amb el petit moviment de la corda esmunyint-se entre les teves mans, mentre asseguraves la seva progressió de primer de corda, amb el "vuit" (model Clàssic de la marca Faders), que et requeria estar molt atent, doncs aturar una caiguda amb el "vuit" era una altra història diferent a l'actual.

L'any 92 vaig pujar amb el meu infatigable company "Salva" a "Amitges", al refugi, al Parc Nacional, a peu des de l'estany de Sant Maurici, perquè llavors es permetia arribar-hi en cotxe, nosaltres amb un "SEAT 850", amb el motor al darrera i el maleter al davant. Però sols vam poder escalar l'esperó Alba, i l'agulla d'Amitges per la "Giraud", fins que la pluja i el mal temps ens en va fer fora. Cercant un indret on poder seguir aprofitant els dies lliures que ens quedaven vam aturar-nos a Collegats, on les vies d'escalada encara eren poques. Amb molta il·lusió per part de tots dos, ens vam fixar en una via llarga, de molts llargs (per a nosaltres), amb un grau exigent (Vè+!, i passos d'Ae), però arribats tard al congost busquem un indret tranquil on dormir, i barat: el Forat del Serpent!, vibaquejant, i l'endemà atacarem la paret del Pessó. Mentre ascendim metres per la paret sentim la maquinària que treballa fent la carretera nova i els túnels de Collegats; nosaltres sols a la paret, ens aïllem del món, ens recluïm en aquella immensa massa que és la Mola del Pessó, superant tirades, passos, cercant la ruta, mirant contínuament la ressenya fotocopiada, redoblegada per poder-la dur aprop, accessible, a la goma del portafrontal del casc "Galibier" (una olla!), esperant arribar al sostre de la darrera tirada amb prou forces per afrontar-lo amb mínimes garanties.

Aquest cop ens enduem la ressenya al telèfon mòbil, croquis i descripció digitals, que ens genera tanta tranquil·litat i seguretat que comencem la via per on no toca!, uns 6 metres de vertical sense assegurances, però si amb la seguretat de tocar terra si caus; un pont de roca ens relaxa psicològicament, per iniciar el flanqueig ascendent de Vè, ara si, damunt la ruta correcta. Els parabolts ben situats, els anem seguint i ascendim amb bon ritme, assolint cada reunió sense embolicar-nos ni perdre l'itinerari, tot i que al finalitzar la segona tirada plantejo un petit moment de dubte donada la dificultat d'aquest tram, però en Koki no s'atura, recull l'intercanvi de material i ataca: ha vingut per gaudir d'aquesta paret!

10 tirades, les anem alternant cadascú, Koki les imparells i jo les parells, de manera que finalment li toca a ell resoldre el sostre de dalt de tot, Vè+, ja amb les darreres llums del dia, acabem fent cim gairebé amb frontals; el descens, pel "Camí de les cadenes", el fem amb frontals i rapelant amb les nostres cordes, amb tres tirades de 50m. Arribem al cotxe prou cansats, i satisfets de l'esforç que ens ha exigit la paret. Jo he gaudit doblement, la paret, i amb una bona companyia: altra vegada amb el "company de cordada".