Quan jo i el meu company d'aventures Joan vam arribar ala Selva del Camp i va parar de ploure semblava que podriem tenir sort, peró res més allunyat de la realitat, la pluja es va fer principal protagonista de la jornada, obstaculitza'n encara més les llargues i dures trialeres de pujada que en ocasions es transformaven en petites rieres d'aigua i fang.
S'ha de dir que aquest temps va donar a la prova un aire una mica místic sobretot quan miraves a la gent, i veies una barreja de cansament, cara de "que faig jo aquí?", i de vapor que sortia del cap provocat per la suor. Encara que la imatge més espectacular de totes va ser la dels participants travessant el pont natural de Goi que estava envoltat d'una boira tètrica, per qui no n'ha vist mai cap es una cosa que sorprèn molt.
El que es purament competició no va anar massa bé, ja que vam sortir amb 10 minuts de retard per culpa d'incidències administratives.
Els 67 km i 4900 metres de desnivell es feien durs, a partir del km 40 la frase més utilitzada era "que faig a peu amb lo bé que es va amb cotxe", i des del control de prades situat al km 45 ja et feia tirar més el cor i el cap que no pas les cames.
I si, al final quan faltaven 5 km per l'arribada i ja portàvem 13 hores de caminada en Joan es va fer mal en un turmell desprès d'afrontar unes fortes baixades, jo li vaig dir que hem retirava amb ell per solidaritat peró la veritat es que hem va anar bé, vaig quedar com un senyor i com que molt descansat no estava va ser l'excusa perfecta per treure'm el fred de damunt i anar a sopar en una hora raonable, això si, EL DIA SEGÜENT HEM VA FER MOLTA RÀBIA NO HAVER ACABAT QUAN HO TENIA TAN A L'ABAST.
A cuidar-se que la pròxima caminada de resistència es la Molins de Rei - Montserrat, serà el dia 5 d'abril.
Durilla la prova, no?
ResponEliminaA veure si fas podi a la propera.
Jordi