divendres, 27 d’agost de 2010

Pic de Monestero

Avui tenim ganes de caminar, i ens proposem recòrrer la vall de Monestero, fer el cim i baixar per la Valleta Seca; un itinerari de 9 hores de durada, a pas d'excursionista. Busquem realitzar una ruta gairebé circular, amb rutes diferents d'ascens i descens al cim del Monestero.

Sortim des de Prat Pierró, i seguint el camí dels "turistes" ens arribem en poca estona al refugi de l'Ernest Mallafré, des d'on sense aturar-nos enfilem el camí de la vall de Monestero.




Per cert, qui ha visitat (i honrat així) la tomba d'aquest pioner? Sabeu que el podeu trobar descansant al cementiri d'Espot?


Els Encantats ens saluden, amb una congesta de neu considerable; a tenir en compte que ja estem a l'agost!
Anem trobant personal per davant i per darrera, provinents del Colomina, d'Amitges, ...

Al seu començament, la vall de Monestero sembla un jardí, amb les seves passarel·les ben arrenglerades, palanques que t'eviten descalçar-te i mullar-te els peus, o buscar-te el millor camí. El Parc s'ha acabat convertint en un parc temàtic, on la visita és conduïda subtilment per itineraris senyalitzats i arranjats amb catifes de fusta. Potser és la millor manera de protegir el sòl, però és una mostra més de la intervenció antròpica en el medi natural.

Anem apropant-nos a la capçalera de la vall, albirant el coll de Peguera i el seu cim homònim, ascendint suaument fins a la cruïlla de camins (ben senyalitzada) que ens indica la direcció a seguir per arribar a la collada de Monestero.

A banda del pur i simple caminar, anem trobant altres al·licients a la ruta, com és la descoberta de flora i fauna diversa. Poc després del refugi de l'Ernest Mallafré hem pogut observar un cèrvol dins el bosc, l'àrnica i diverses marmotes en la davallada per la Valleta Seca.
Al coll de Monestero ens trobem una rècula d'excursionistes d'algun club de muntanya, amb els quals coincidim al cim; esperem fins que marxen per poder gaudir una mica d'aquest cim amb la solitud i el silenci que es mereix.
L'ascensió al cim des de la collada ha estat amb unes bromes juganeres, que ens embolcallen a estones, per alliberar-nos just arribant dalt i poder observar el paisatge que ens envolta.
D'ací al coll de la Valleta Seca és una baixada sense problemes, seguint alguna fita escadussera. A la collada prenem la canal més oriental, que a l'hivern és la que s'empra per ascendir amb esquís de muntanya.
Ens quedem una estona gaudint d'aquest indret, amb la vall sota els nostres peus, amb els alts cims del Monestero i el Peguera a tocar, amb una solitud poc habitual en aquestes valls tant "protegides".

Pic de Monestero al fons, des de la collada de la Valleta Seca

Ens va sorprendre que el sender per la Valleta Seca estigués tant marcat; així doncs, es pot resseguir sense pèrdua. Els Encantats ens marquen la sortida de la Valleta, havent estat menys pedregosa del que semblava a priori. Deixem la pujada per la via normal als Encantats a mà dreta, per continuar davallant amb bon desnivell fins al refugi de l'Ernest. Si us hi fixeu, al rètol de l'entrada al refugi hi diu Ernets enlloc d'Ernest. Una errada tipogràfica una mica difícil d'esmenar.
La Valleta Seca, amb els Encantats al fons i a la dreta.

I en acabar, un "Gran Sopar" d'amics a ca la Núria i l'Ángel, a Son del Pi, acompanyats d'en Carles i na Laura. Molt bona companyia per cloure aquesta jornada de tresc.

1 comentari:

  1. Xaxi, xaxi, felicitats per l'activitat. m'apunto aquesta Valleta Seca per a anar-hi algun dia. Salut i gràcies,

    ResponElimina